Aquest arxipèlag al nord-oest de Sardenya és una petit paradís situat entre penyals nus i altres entapissats de muntanya mediterrània, però mai lluny d’unes aigües i unes cales amb res a envejar a les del tròpic. L’integren set illes principals -les “set germanes”, els diuen, gairebé totes deshabitades i orlades per desenes d’illots entre els quals navegar al costat de l’exclusiva Costa Esmeralda.

 

Assolir cales secretes accessibles només amb vaixell, preparar-se un Campari amb molt de gel abans de prendre el sol a coberta o dormir bressolat pel sedant vaivé de les onades. El privilegi d’unes vacances a bord intimida un tant per aquest halo d’exclusivitat que sembla reservat per a carteres voluminoses. És cert que no és un pla motxiller, però tampoc cal ser un potentat. Velers, iots i catamarans poden llogar-se entre un grup d’amics a preus no necessàriament prohibitius; i si cap sap portar el timó, només cal contractar un patró que ho faci amb la seguretat que exigeixen fins a les aigües més tranquil·les. Si no atrevir-se, sempre queda l’opció de sumar-se a les excursions d’un dia que parteixen des del nord de Sardenya. Allà, la Costa Esmeralda i el seu arxipèlag de La Maddalena -protegit com Parc Nacional- brinden un escenari enlluernador per a una navegació sense sobresalts, en la qual, si es tria l’embarcació adequada, no hi haurà problema per emportar-fins i tot als nens.

 

Porto Cervo és la capital d’aquest tram de costa que en els seixanta descobrís l’Aga Khan, invertint el seu per convertir-lo en l’imam de la jet internacional que avui atreuen els seus millors hotels i boutiques, els seus clubs nocturns i camps de golf. La també milionària marina pot ser tan bon punt de partida per a la singladura com l’igualment exclusiu Porto Rotondo, Poltu Quatu i Portisco o, poc més amunt, els ports més d’estar per casa de Cannigione o Palau. Just davant Palau esperen a poca distància les set illes principals de l’arxipèlag, envoltades per la cinquantena llarga d’illots de granit que va modelar a capritx el Maestrale, com li diuen per aquests pagaments al mestral. El conjunt porta una dècada postulant-se com a Patrimoni de la Humanitat, i mèrits per aconseguir-ho no li falten: les seves aigües passen per totes les gammes possibles de blau verdós, amb platges que presumeixen d’estar entre les millors de Sardenya, i, llevat de la mínima ciutat de Maddalena, la resta és d’un virginal i un agrest de no donar crèdit.

 

 

LLOCS MÀGICS PER DESCOBRIR
Després navegar un parell de dies la costa fondejant per escenaris tan rodons com Cala di Volpe, pot enfilar cap a una primera trobada amb magnificència amb l’arxipèlag: la platja de sorra rosada de la seva illeta de Budelli. Mostrada al món en la pel·lícula d’Antonioni El desert Vermell, aquesta autèntica raresa haurà d’admirar-des del vaixell o des d’una platja veïna en companyia d’un guia del parc ja que, donada la seva protecció extrema, està prohibit fins a trepitjar. Sí que es podrà tocar terra en la també diminuta Santa Maria oa la veïna i deshabitada Razzoli, així com submergir-se en la llacuna color maragda que queda entre aquestes tres illes més remotes.

 

Des elles tempta el salt a les carrerons de Bonifacio, ja a la francesa encara que increïblement a mà Còrsega. O, si no, pot posar-se rumb al sud cap al cercle perfecte de l’illa Spargi, quallada de badies de transparències també aquí més pròpies del tròpic, abans d’arribar a l’illa major de La Maddalena, la més transitada, però una altra veritable joia de la corona. Sobre les seves penes vint quilòmetres quadrats de penyals i cales salvatges es posa el gairebé únic assentament estable d’aquestes illes, encara que fos d’aquesta coqueta vila amb tots els serveis una carretereta panoràmica sobre, entre paisatges del millor Mediterrani, fins cantonades tan intactes com les que presideixen la resta de les “set germanes”.

Queden encara, entre les principals, la també habitada Caprera, unida per un pont a La Maddalena, i Santo Stefano. A la primera, a més de platges perfectes com Cala Coticcio o Il Relitto, es pot buscar el rastre de Garibaldi, qui va viure aquí els seus últims anys, mentre que la segona va albergar durant dècades una base militar americana que va aixecar bones ampolles. Un cop desmantellada el 2008, va tornar a quedar sencera per al gaudi dels hostes del seu únic hotel i de les aus migratòries que, en temporada, recalen per l’arxipèlag, incloent-hi els visitants que a l’estiu s’escapen, encara que sigui un dia , a aquesta porció de paradís.

 

NO DEIXIS DE …
Bussejar els fons del parc. A l’estiu, la temperatura de l’aigua oscil·la entre els 19 i els 27 graus i la visibilitat pot superar fins a la vintena de metres. Proveït simplement d’unes aletes i un tub per respirar, a prop de moltes platges es poden albirar pops, eriçons, crancs, infinitat de peixos i, amb sort, fins tortugues marines. Els que prefereixin el busseig en tota regla, l’àrea marina del Parc Nacional de la Maddalena, zona de pas de dofins i altres cetacis, compta també amb espectaculars zones d’immersió.